I ara... una de freda!

Per acabar el llarg cap de setmana vaig aprofitar les últimes horetes pel Pirineus francesos per anar
a córrer per el Cirque d’Estaubé.
Oh, què guapo! Després de pujar un parell de quilòmetres per la carretera fins arribar a la presa el camí planejava fins al peu del cercle. L’aire era fred ii estava envoltat de muntanyes nevades mentre corria per la vall. De cop, al saltar un riu glaçat em patina el peu amb el que aterrava de manera que tot el meu pes va caure sobre l’altre turmell. Vaig sentir 2 “cracs” al peu que em van deixar estès a terra. No podia ser res de bo. De seguida vaig veure que alguna cosa “xunga” m’havia passat. Efectivament. No em podia aixecar posant el peu a terra.
Les tres hores que vaig tardar per arribar al cotxe, saltant a peu coix i com vaig poder prefereixo oblidar-les.
Al arribar a Berga, passo per urgències i ja tinc el primer diagnòstic; esguinç de segon grau intern i extern del turmell esquerre amb una inflamació que feia mal només de veure-ho!

Però no acaba aquí.
Després d’una setmaneta arrosegant-me per casa vaig al traumatòleg i observa que no només són els lligament sinó que tinc l’ós maleol.lar tibial trencat. Jo que només entrava per una petita revisió surto amb el peu enguixat! Grrrrrr….!!!!
O sigui, que repòs altre cop. De moment fins l’any que ve sense posar el peu a terra i llavors ja veurem!

A veure si canviem d’any aviat!!!!

Brecha de Roland

Com que la caminadeta del dia abans va ser tot un èxit, vam decidir intentar fer el Taillon des del Col de Tentes passant per la Brecha de Roland.

Vam començar ben d’hora per no haver de tornar de fosc un altre cop; així doncs abans de les 7, de fosc i sota la llum de la lluna plena ens enfilàvem cap al refugi de la Brecha.

La primera llum del dia tenyia el cel d’un vermell preciós que donava contrast a la neu blanca que trepitjàvem. Poc a poc els núvols van anar deixant pas al sol. Un cop a la Brecha de Roland el sol ens escalfàva mentre gaudíem de les vistes d’Ordesa.

Vam seguir per la falsa Brecha i vam carenar sense cap dificultat per arribar al cim del Taillon. Ohhh! Què guai!

El Taillón és un dels 3 mils més facilets del Pirineu però no per això deixa de ser un dels més impactants si és la primera vegada que el fas; després del Port del Bucharo gaudeixes de la part planeta a mitja alçada de la impressionant cara nord del Taillón, per arribar al Col des Serradets des d’on veus el refugi i la Brecha per primera vegada, per llavors atravessar-la i gaudir de les precioses vistes del Parc Nacional d’Ordesa, per passar després per sota de la impressionant paret que ens portarà ja cap a la carena del Taillón. Puah! Guapíssim!

Es pot dir que fa anys que havia deixat l’alpinisme, potser perquè havia començat a fer altres esports i també perquè ja n’estava una mica cansat, però en dies com aquest gaudeixo de la muntanya més que mai i em tornen al cor les ganes de muntanya, d’aventura, de nous reptes,.... Uauuuu!!! Quin dia més genial!!!!

Excursioneta al Petit Vignemale

Després de passar la nit al parquing del Pont d’Espagne, ens llevem que encara és fosc, esmorzem tranquilament i, al veure que el dia es lleva ben serè, decidim anar a fer un “tast” a la muntanya per veure quines condicions de neu hi ha.

Passem el Lac de Gaube i anem pujant fins al Refuge des Oulettes. Des d’aquí es pot apreciar la cara nord del Vignemale, impressionant

La cara Nord del Vignemale des del Reguge des Oulettes

Com que el dia era clar vam decidir tirar una mica més, Així doncs ens vam posar els grampons i vam enfilar cap a la Hourquette d’Ossoue. La neu estava impresionant; ni massa dura que fes una mica de “cague” ni massa tova com per enfonsar-te.

Pujant a la Hourquette d'Ossoue

I bé, com ja us podeu imaginar, un cop al coll i a 300 metres de desnivell del Petit Vignemale, no ens vam ni plantejar la possibilitat de no anar-hi!

Quin dia més peciós! Un temps perfecte, la neu en el millor estat possible, tranquilitat absoluta; no ens vam trobar a ningú, una vista increíble i a sobre coronem un 3 mil!


Quasibé al cim!

El Petit Vignemale (3032m) amb el Pic Longue (3298m) al fons

La tornada va ser encara millor, caminat la darrera hora sota la lluna plena envoltat de la blancor de la neu...

Al final més de 10 hores caminant, i això que només sortíem a veure com estava el panorama... i que a mi no m’agrada caminar!


La impressionant cara nord del Vignemale!

Dos mesets...

Ara fa dos mesos de la caigudeta… Dos (putus) mesos!!! I encara estic recuperant-me. Ja fa alguna setmana que he començat a córrer que és l’únic que puc fer més o menys decentment.
La bici l’he començat a tocar aquests darrers dies i se’m carrega força la clavícula y cervicals i la mà no m’aguanta gaire... no puc fer gaire més d’una horeta quan surto... snif, snif...
I el nedar ho vaig probar la setmana passada i poca cosa puc fer...
O sigui, que una miqueta més de paciència....

Al Puigmal amb la Nena

Fi de temporada... bé, ja fa setmanes...

Potser ja és hora que faci alguna entrada al blog…
Tot just acabar la rutilla dels Pedals d’Occitània vaig tindre un ensurt caminat i em vaig fer un esguinç al turmell dret. Després de cuidar-m’el com un pollet , dues setmanes més tard, quasi sense entrenar i amb un taping increíble, vaig poder prendre part al mig Ironman de Narbone per equips amb el Club Triatló Berga.

Durant el segment ciclista, quan rodàvem a més de 50 kph, un component de l’equip va caure al no poder esquivar un sòc a l’asfalt, i jo, vaig volar pels aires al no poder-lo esquivar a ell. Resultat, 6 punts al cap amb pérdua de coneixement, enginç de segon grau acromio-clavicular, cremades importants a l'espatlla, esginç del canyell, ós ganxós de la mà desplaçat y luxació d’un dit.
Tres setmanes després encara porto la clavícula immobilitzada i el dit en una fédula. Si tot va bé demà després de la visita al traumatòleg començaré l’etapa de recuperació.



La veritat és que m’ho he agafat prou bé, ja que dintre de tot no és res greu i podré tornar a donar guerra molt aviat.

El més dur potser va ser ahir, al Sailfish Half Triatló de Berga, on em vaig haver de mossegar els dits mentre veia la proba; em moria de ganes d’estar-hi dins, competint al màxim un cop més i sobretot entre tants companys. El millor de tot veure com Berga acollia aquesta proba tant ben organitzada i que va ser tan ben rebuda, i sobretot, gaudir de l’alt nivell de triatletes que tenim a la comarca! Felicitats a tots ells, que amb el seu esforç em van fer venir tantes ganes de tornar a competir!

Pedals d'Occitània

Tot just he tornat de fer els Pedals d'Occitania amb un company.

És realment una ruta preciosa que pràcticament passa tota per l'Haute Garona.

Em van encantar els paissatges, els pobles, la ruta amb les trialeres pel mig dels boscos, les pistes ràpides, els descensos 'a muerte', les pujades interminables,... no sé, tot.

Crec que és una ruta durilla, técnica i molt variada i ciclable al 99,9%.

Em va quedar molt bon gust de boca... ara a veure si algun dia trobo el temps per a fer tota la Transandalus... aquesta si que m'agradaria...

Training in Cambodia...

Irontrail les Medes

Diferent, divertit, dur de nassos I molt guai. Un triatló on després de cada segment descanses i comences el següent tots junts de nou. Són com tres curses separades. A mes la btt i el running estaven invertits.

Comencem a les 8h30 del matí nedant 1800 metres a la platja de l’Estartit; una natació molt fàcil, amb el mar calmat, seguint les boies que delimiten els 200 metres de la costa. A estones vam formar un grupet de tres però que es desfeia de tant en tant ja que un de nosaltres nedava força tort I ens liava a tots. Sortida a l’sprint fins a sota l’arc d’arribada. Acabo en posició 11. Bé.

A les 10 comencem el running. És la part mes dura de la proba. Nomes sortir guanyes un desnivell de més de 200 metres pujant escales que acabes amb una grimpadeta fins arribar al punt mes alt. Vaig sortit molt suau i a les escales vaig trobar una mica de tap de gent que vaig haver de sortejar com vaig poder.
Ja vaig veure que patiria molt però que no regalaria res i així va ser, em vaig oblidar que després hauria d’anar en bici i vaig apretar el que vaig poder. A partir d aquí i un curt i dret descens, seguíes molt planer durant uns 4 quilòmetres. Aquí em van passar alguns corredors tot i que pensava que és on em defensaria millor.

I començava el troc dur, no, dur no, duríssim! Baixaves a saco fins al mar per després tornar a pujar uns 150 metres drets que t’hi cagues.... Però no un cop no, sinó 3! A l’última pujada, que era interminable, vaig començar a patit de valent... Se m va fer etern! I comencem a baixar, a muerte tant com podia fins arribar a la línia d’arribada. Total 13.6 quilòmetres infernals en 1h23 a 15min del primer, però no un primer qualsevol, sinó l’Agustí Roc.

Content per la cursa a peu perquè encara que no entreno mai el córrer per muntanya vaig veure que no se’m donava pas tant malament. Suposo que és degut a que soc un patata quan em comparo amb els atletes berguedans que són com cabretes pel monte!

Bueno, ja estava tocat, tenia 30 minutets per recuperar forces i sortir en bici. Ja veia que se’m faria dur i estava decidint agafar m’ho tranquilament quan vaig veure les classificacions de la natació més el córrer; anava el 6 de la general. Osti, a la btt havia d anar a muerte! Pues ala, mi gozo en un pozo, donen la sortida i jo lluitant per les primers places. Els primers 2 km eren neutralitzats pero no lents... Erem un grupet de 5 o 6 colocant-nos bé ja que començava un corriol on no es podia quasi adalentar. Uff com patiria! I va i a la primera pujada em ve una rampa a un bessó. No en tinc mai de rampes però podien ser molts factors a part de falta de salts; transició córrer-bici, m’havia tret les mitjes compressores del córrer a la bici o el mes probable els 30 min de descans. Al km 7 segueixo el 5è junt amb el 4rt quan rebento la roda, Ohhhhh! Ràpidament trec l’espuma I reparo, però veig com no s’infla... Estava totalment rebentada. Ni càmara de recanvi ni aire ni res de res... Grrrrr... I just al mateix lloc punxa un altre. Intenta reparar I no aconsegueix treure la càmara de la roda. Així que li proposo un tracte; tu tens una càmara i jo una roda... Fem-ho a sorts! Però el company em diu que no cal i em dóna la cámara i m’ajuda a reparar... Moltes gràcies! Poso la roda a la bici amb moltes però moltes dificultats i segueixo. Sóc concient de que he perdut més de 10 minuts (imperdonable! Ja m’he fotut una bona colleja jo mateix!) I que potser m’han passat 40 btteros. Però bueno, a muerte altre cop, sinó, què hi fem aquí? Entre rampes als dos bessons anava passant gent com un posseso fins a creuar l’arribada.




Al final va valdre la pena perqué vaig poder acabar el 7 de la general del triatló.

Molt content per la posició tot i els problemes al sector de btt. Una proba molt dura però diferent. M’ha agradat, sí, m’ha agradat molt.

Cicloturista La Bonaigua ("Encerrona")

Vinga ploure i ploure i més ploure... i així fins que el Lluís ens va venir a despertar a la furgo; ni bon dia ni res de res... les primeres paraules que vaig sentir van ser: "Plovent així, jo no la faig!".
A sobre! Amb la "encerrona" que ens va fotre al Vili i a mi fent-nos apuntar a la cicloturista! "I tant que correràs!"

Per sort va parar de ploure i mentre estàvem acabant de posar-nos apunt i abrigar-nos fins a les dents, van donar la sortida. O sigui, que vam sortir 10 minutets tard... Ja ens val! 600 ciclistes i nosaltres sortim sols, completament sols!

Al primer portet comencem a agafar alguns veterans que anem passant i arribem pràcticament fins en començament del port de la Bonaigua completament sols.
La pujada va ser xula, cada vegada em trobava més bé i aquí vam començar a passar gent. Cada cop feia més fred i a la baixada va ser terrorífic! Un fred, boira, pluja,... uff, què malament que ho vaig passar! I això que anava de rigurós hivern! Perneres, manguitos, 4 capes, peücs i guants llargs!

El següent port, el túnel de Viella em trobava de nassos; anava passant gent i més gent i això em va fer apretar més del compte. Però ja ho vaig pagar ja!

Al passar el túnel va començar a ploure amb ganes. I va ser al començament del port Perves que ja no anava ‘tan suelto’. Arribar a dalt se’m va fer etern! Ja només quedava la baixada. Portava tres hores plovent sense parar i les ganes d’arribar em van fer apretar més i donar tot el que em quedava (que no era gaire) i junt amb un grupet vam començar a fer relleus a muerte fins que vam arribar a la Pobla a l’sprint (per variar...)

Al final, 202 quilòmetres i 3400 metres de desnivell... no està mal! La veritat és que “no cal”!

Fotikis de Bacchus...

<


Anda que no estava content ni res... jajaja!

Triatló Olimpic Bacchus

Vinga, no hi pensis... Anar sumant i a fer la bailarina!

Buenuuuu... La segona prova de les o3series i també la segona proba de la temporada per mi. Dissabte vaig estar fent el turista per la zona i el lloc era autèntic per fer un tri; un llac molt ben acondicionat al costat del canal de Midi i envoltat de vinyes per tot arreu.

A mitja nit va començar a bufar el vent... i vinga bufar! Pensava que m’arrencaria la furgo!

Comencem; Bici a boxes (que no s estava quieta!). M’enfundo el neoprè i cap al llac. Óstia! Quines onades! Bé, no era d’estranyar amb aquell vent. La transició era llarga i per un terra ple de pedretes que se’t clavaven com agulles als peus, així que, puteta de mi, vaig decidir deixar unes xancletes a la sortida de la natació. Al no veure ningú més que ho fes, vaig pensar... Tant puta sóc? I la resposta tot seguit va ser... No, no ho puc ser! O sigui que amb el meu gabatxo italianitzat li vaig demanar a un jutge i molt amablement va contestar que estava prohibit, que ja ho acabaven de dir al briefing (que evidentment no vaig entendre ni paraula!)
En fi, al cap de poc, pistoletazu i 140 trialetes comencem la natació.

L’aigua estava super moguda i vaig tragar més que mai, a més no agafava ritme i no me’n sortia de seguir els peus de ningú. Al fina,l natació dolentota a ritme de 1’32” per km. Surto el 15. Faig la transicio (fatal!) Se m’embolica el neopré i això d’anar descalç per pedres... Soy muy fino yo!

En fi, comença el sector de bici; Els primers 20 km són plans però amb vent en contra. Passo algun ciclista I això m’anima, o sigui que apreto. Les cames em cremen, al no estar acostumat a entrenar en vent, vaig massa baix de cadència. En un bot, crack!, els acobles a prendre pel sac! En fi, comença el port; 7 km marcats on cada cop puja més fins acabar els últims 500m amb un 12 % de desnivell. Buff! Durillu, durillu però disfruto al passar gent. Baixada a muerte fins a la T2 amb el vent de cul! Quina passada! Arribo el 7 a la T2. Bona bici.

Joé! Estic de collons! Je,je! Això no m’ho esperava pas! Però ara ve el córrer... I estic fatal corrent per culpa de la pubalgia.... Objectiu: fer Top Ten.

El córrer és per pistes entre les vinyes, amunt i avall, anar i tornar.
Primer quilòmetre: El de davant meu fot un pet! Ja vaig 6è. Bien!
Quilòmetre 3: Vaig controlant per darrera i un grupet de quatre sembla que se vayan abalanzando hacia mi...
Giro al km 5.5: Ja tinc la meitat fet. Calculo que els hi porto més d’un minutet; poc més de 10 segons per km pel que em queda... Què colloni! He d’aguantar la posició com sigui! Apreto encara una mica més i pateixo com un cabronet...
A 2 km de l’arribada: Ja encaro el llac. Ja arribo. Em giro I ni rastre del grupilllu.
500m: Em relaxo per gaudir de l’arribada i entro tranquilament.
Al final 6è de la general I primer de veterans! Toy salío!

Són guais les cursses de les o3series; els llocs són molt ben trobats, totes les probes sense drafting i durilles durilles... La propera no hi podré ser... L’Altriman al llac de Matamala! Si podeu, aneu-hi, val la pena!

He guanyat... ei, que no es conya! Jiji...

Si, si,… ja sé que sembla estrany però ahir vaig entrar en sisena posició de la general i primer de veterans al Triatló Olímpic Sense Drafting de Bacchus, la segona proba de les O3Sèries Franceses.
Estic content; és la primera vegada que aconsegueixo guanyar un triatló. L’any passat vaig fer un Top Ten i segon de veterans a l’Ironcat i l’any anterior també un segon a l’Elbaman, però aquest cop ho he aconseguit!!! Primer!!! (Sona bé, eh? Jiji!)

La Serra del Catllaràs

Aquesta setmana, juntament amb un company, volíem acabar la Bi6000 amb un parell de dies però al final no va poder ser i vam decidir fer una sortideta amb btt per la Serra del Catllaràs; una zona que tenim molt a prop, que desconec força, però que sempre que hi vaig em sorpren positivament. És molt solitària i està plena de camins i camins tant per btt com per fer senderisme.

Bé, no m’enrotllo més. El dia abans vam planejar la ruta i la vam grabar al GPS. Sortim doreta ja que la ruta encara que no té molts quilòmetres té una dificultat molt alta i un desnivell que tela.

Tot just portàvem 8 ó 10 quilòmetres que les bateries del GPS van dir prou; Sense GPS, sense mapes, sense conèixer la zona, sense ningú enlloc,... el dia tenia molts números de no acabar gaire bé...

Vam engegar l’endomondo per poder tornar al punt de partida en cas que tot ens sortís al revés, i vam començar a seguir camins i caminets... amunt i avall... amb la bici al cul i amb la bici a l’esquena...suant de cara amunt i refrescant-nos de cara avall...

Al final vam fer una ruta genial, preciosa, amb moltes trialeres ja que la major part vam seguir un GR (no sé quin) i vam acabar amb un desnivell positiu de quasi 2000 metres amb tant sols 55 quilòmetres. Guai, molt guai, un cop més el Catllaràs em va sorprendre!

No tinc cap fotiki de la sortida ja que prou feina tenia en aguantar-me sobre la bici i no vaig poder treure el mòbil ni un sol cop per fer una foto!

Encerrona, Encerrona...

Si, si,… encerrona, encerrona,… però tampoc m’estranya molt ja que sempre acabem igual!
La rutilla d’avui en bici de carretera tenia de ser una altra però al final, per falta de temps, vam decidir pujar fins a Busa ja que “creiem” que l’havien asfaltat fins a dalt.
Doncs bé, sortim de Berga anar fent, fins a la Vall d’Ora i quan arribem a Sant Lleïr veiem la primera rampa d’un 20% aproximat encimentada. Amunt!
Doncs, s’acaba la rampa i…s’acaba el ciment i… comença la pista forestal!
Anda que no! La meva pobre Quintana Roo enfilant-se per aquell pedregal! Dret no podia pujar ja que la roda de darrera em patinava, i assentat tampoc ja que amb un 25x39 no tenia prou força per moure’l. O sigui que trossets en bici i trossets a peu vam arribar fins a Busa (es va fer etern!).
La baixada cap a Solsona genial i preciosa, va valdre la pena!