Irontrail les Medes

Diferent, divertit, dur de nassos I molt guai. Un triatló on després de cada segment descanses i comences el següent tots junts de nou. Són com tres curses separades. A mes la btt i el running estaven invertits.

Comencem a les 8h30 del matí nedant 1800 metres a la platja de l’Estartit; una natació molt fàcil, amb el mar calmat, seguint les boies que delimiten els 200 metres de la costa. A estones vam formar un grupet de tres però que es desfeia de tant en tant ja que un de nosaltres nedava força tort I ens liava a tots. Sortida a l’sprint fins a sota l’arc d’arribada. Acabo en posició 11. Bé.

A les 10 comencem el running. És la part mes dura de la proba. Nomes sortir guanyes un desnivell de més de 200 metres pujant escales que acabes amb una grimpadeta fins arribar al punt mes alt. Vaig sortit molt suau i a les escales vaig trobar una mica de tap de gent que vaig haver de sortejar com vaig poder.
Ja vaig veure que patiria molt però que no regalaria res i així va ser, em vaig oblidar que després hauria d’anar en bici i vaig apretar el que vaig poder. A partir d aquí i un curt i dret descens, seguíes molt planer durant uns 4 quilòmetres. Aquí em van passar alguns corredors tot i que pensava que és on em defensaria millor.

I començava el troc dur, no, dur no, duríssim! Baixaves a saco fins al mar per després tornar a pujar uns 150 metres drets que t’hi cagues.... Però no un cop no, sinó 3! A l’última pujada, que era interminable, vaig començar a patit de valent... Se m va fer etern! I comencem a baixar, a muerte tant com podia fins arribar a la línia d’arribada. Total 13.6 quilòmetres infernals en 1h23 a 15min del primer, però no un primer qualsevol, sinó l’Agustí Roc.

Content per la cursa a peu perquè encara que no entreno mai el córrer per muntanya vaig veure que no se’m donava pas tant malament. Suposo que és degut a que soc un patata quan em comparo amb els atletes berguedans que són com cabretes pel monte!

Bueno, ja estava tocat, tenia 30 minutets per recuperar forces i sortir en bici. Ja veia que se’m faria dur i estava decidint agafar m’ho tranquilament quan vaig veure les classificacions de la natació més el córrer; anava el 6 de la general. Osti, a la btt havia d anar a muerte! Pues ala, mi gozo en un pozo, donen la sortida i jo lluitant per les primers places. Els primers 2 km eren neutralitzats pero no lents... Erem un grupet de 5 o 6 colocant-nos bé ja que començava un corriol on no es podia quasi adalentar. Uff com patiria! I va i a la primera pujada em ve una rampa a un bessó. No en tinc mai de rampes però podien ser molts factors a part de falta de salts; transició córrer-bici, m’havia tret les mitjes compressores del córrer a la bici o el mes probable els 30 min de descans. Al km 7 segueixo el 5è junt amb el 4rt quan rebento la roda, Ohhhhh! Ràpidament trec l’espuma I reparo, però veig com no s’infla... Estava totalment rebentada. Ni càmara de recanvi ni aire ni res de res... Grrrrr... I just al mateix lloc punxa un altre. Intenta reparar I no aconsegueix treure la càmara de la roda. Així que li proposo un tracte; tu tens una càmara i jo una roda... Fem-ho a sorts! Però el company em diu que no cal i em dóna la cámara i m’ajuda a reparar... Moltes gràcies! Poso la roda a la bici amb moltes però moltes dificultats i segueixo. Sóc concient de que he perdut més de 10 minuts (imperdonable! Ja m’he fotut una bona colleja jo mateix!) I que potser m’han passat 40 btteros. Però bueno, a muerte altre cop, sinó, què hi fem aquí? Entre rampes als dos bessons anava passant gent com un posseso fins a creuar l’arribada.




Al final va valdre la pena perqué vaig poder acabar el 7 de la general del triatló.

Molt content per la posició tot i els problemes al sector de btt. Una proba molt dura però diferent. M’ha agradat, sí, m’ha agradat molt.